Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra de Mia Couto

Mia Couto és un autor moçambiquès que no coneixia i m'ha sorprès i agradat molt la seva novela anomenada " Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra". En aquesta obra ens transporta de la ma d'en Mariano, un jove estudiant que arriba al poblat rural familiar per al funeral del seu avi, a un món de conflictes familiars on el seu avi moribund es presentarà en forma d'esperit i en unes estranyes cartes que anirà rebent i que li descobriran tots els misteris que envolten el poblat i la família i on a més a més a modus de rituals iniciàtics anirà fent revelacions espirituals que el guiaran en la seva vida.
És un d'aquells llibres que contenen frases per a apuntar-se i reflexionar...

Aquestes són les que més m'han agradat:

- La mort és com el melic: el que en ella existeix és la pròpia cicatriu, el record d'una existència anterior.

- Despertar no és de dins, despertar és tenir sortida.

- Dormir amb algú és la màxima intimitat. NO és fer l'amor. El que és íntim és dormir. Si un home dorm als braços d'una dona, la seva ànima s'hi transfereix de cop. No torna mai mes a trobar les seves interioritats.

- L'important no és la casa on vivim, sinó el lloc on, dins nostre, la casa viu.
Els qui més raó tenen per plorar són els qui no ploren mai.

- El que té de bo el camí és que et permet tornar. Per a anada sense tornada n'hi ha prou amb el temps.

- La lluna avança poc a poc però travessa tot el món.

- La terra es pot estovar a força d'amor? Únicament si l'amor fos una pluja que ens mullés l'ànima per dins.

Quan al món ja no hi havia tinta,
el poeta va fer servir la pròpia sang.
Com que no tenia paper,
va escriure damunt del propi cos.
Així va néixer la veu,
el riu ancorat en ell mateix.
Com la sang:
sense deu ni desembocadura.

Cadascú descobreix el seu àngel
després de tenir una història amb el dimoni.

Heus aci el que he après
en aquelles valls
on s'enfonsen les postes:
al capdavall tot és llum
i on ens encenem és en els altres.
La vida és un foc,
nosaltres som les seves breus incandescències.

Sóc com la paraula:
la meva grandesa és en que no he tocat mai.

La importancia de las cosas de Marta Rivera de la Cruz

He estat llegint aquest llibre d'una jove autora i que narra la història d'un professor universitari d'escriptura, Mario Menkell, que es caracteritza per la seva personalitat tímida i introvertida, escriptor d'una única novel·la que aconsegueix tenir renom i basada en la història d'un familiar.
La seva vida rutinària farà un gir en el moment que se n'assabenta de la mort del seu inquilí en un pis que havia heretat d'un familiar.
Aquest inquilí es suicida i Mario es veu obligat a fer-se'n càrrec de les pertinences d'aquest inquilí que resultarà ser un col·leccionista de tota classe d'objectes.
En un principi pensa desfer-se de tot però finalment entra en joc una companya-amiga de la feina que cerca pis i ell li oferirà de quedar-s'hi i de triar tots aquest objectes.
Mica en mica s'anirà establint una relació i una rutina al voltant de la neteja del pis de totes aquestes coses i investiguen la identitat de l'inquili portats per la curiositat. Tot això li servirà per poder utilitzar-ho com a argument en una segona novel·la que ha d'escriure si no vol perdre la feina.

Aquesta novel·la m'ha agradat força. Els personatges es presenten i es desenvolupen amb interès.
Tanmateix és un llibre que fa reflexionar sobre la importància dels petits detalls, de com es produeixen les relacions humanes, de com les històries dels personatges es creuen en determinats moments.
Una bona lectura recomanable

El Silenci de Gaspar Hernandez

Primera lectura d'estiu a les vacances que he agafat: el tant anomenat El Silenci de Gaspar Hernandez. He de dir que en un principi no era una lectura que m'atraies especialment ja que tenia una mica la concepció que seria un altre dels anomenats "llibres d'autoajuda" en els qual nos crec massa.
Així que amb les meves reticències inicials vaig començar a llegir aquesta història en que la Umiko, una noia japonesa que dóna classes de meditació enmalalteix de càncer i creu que amb una terapia peculiar en la que el locutor de ràdio protagonista aconseguirà amb la seva veu i en uns "rituals" determinats durant la nit en que ella estarà adormida i ell anirà parlant durant la nit al voltant del tema de la meditació zen, els llibres d'autoajuda, les diverses teories per guarir el càncer... Finalment... be... el final no el diré.. però si us diré que em va enganxar el primer dia i en un tres i no res me l'he acabat. Ah.. també dir que el silenci és un element present en tota l'obra i fa referència a tot allò que està present en els silencis i que són tan importants. El llibre preten fer un crit d'atenció a la importància que te la actitud de cadascu davant la malaltia i com s'han donat casos de curació gràcies a l'actitud positiva.

L'amant perillosa d'Haruki Murakami

Aquesta setmana m'he estat llegint aquest llibre del Murakami a afegir a la llista dels que ja m'he llegit d'aquest senyor.
He de dir que ha estat un llibre fàcil de llegir.. de ràpida lectura i que la temàtica també m'ha agradat.
Com a la majoria de les seves obres tracta el tema de les relacions humanes.
En aquest cas el protagonista explica les seves relacions des del seu primer amor fins que es casa i com desprès es retroba amb un amor de joventut que li trastocarà una mica els seus esquemes i la seva vida senzilla.
En aquest llibre he pogut reflexionar al voltant de com son de difícils els sentiments i com a vegades es difícil prendre decisions i saber quina és la millor decisió a prendre a la vida.

Quiet de Màrius Serra

Aquesta setmana m'he llegit el llibre Quiet de Màrius Serra i m'ha sorprès i m'ha enganxat també la seva lectura.
Aquest llibre parla de la vida junt amb el seu fill amb un problema de naixement que li provoca una malaltia neurològica severa i que farà veure la vida i tot d'una altre manera.
És un llibre que fa reflexionar sobre la fragilitat de la vida i sobre com tirar endavant malgrat totes les dificultats.. i sobretot és un reconeixement a l'amor incondicional i absolut que es te per un fill sigui com sigui.. perquè tothom sigui com sigui ens aporta alguna cosa positiva i fa que l'amor en estat pur sigui la base per a superar totes les dificultats..
Suposo que el fet de conèixer al Jesús que pateix de paràlisi cerebral fa que pugui sentir-me propera a tot el que explica ja que la mare del Jesús també m'ha explicat molts cops com era la seva vida de petit i totes les dificultats per a aconseguir que gràcies a la rehabilitació i que al seu estat de paràlisi no era dels mes profonds i greus pogui avui en dia portar una vida més o menys normalitzada encara que amb dificultats, esclar.
Un llibre que recomano perquè no sempre la vida és de color rosa i no sempre els naixements son feliços... i trobar-se amb això suposa un esforç de superació admirable.

La bona vida d'Alex Rovira

Hem oblidat que la nostra única finalitat és viure i que viure ho fem dia rere dia i que a totes les hores de la jornada assolim el nostre veritable objectiu si vivim.
Els dies son fruits i el nostre paper és menjar-nos-el.
Jean Giono
La bona vida és la suma de les actituds amb què nosaltres decidim viure-a i lliurar-nos-hi.
És, en consequència, el resultat del conreu de les actituds positives que podem escollir en un exercici voluntari i plenament conscient, i , a més , és l'acció que se'n desprèn de manera natural i coherent.
Aquestes actituds les podem triar en qualsevol moment i fer-ne ús en les diverses dimensions de la nostra vida: la feina , l'amor, l'oci...
La nostra vida és la nostra actitud.

Recomano especialment la lectura d'aquest llibre a tothom que necessiti una mica de receptres psicològiques per assumir millor el dia a dia.

Estic molt d'acord en què nosaltres mateixos anem forjant dia a dia el nostre destí i que la nostra actitud enfront totes les coses de la vida ens porten a saber ser més o menys feliços del que tenim.

De la lectura d'aquest llibre he tret aquestes idees:

- Aprofitar el temps de manera significativa y significada
- Aprendre a gaudir del que tenim i a no capficar-se amb allò que encara no tenim
- Saber estimar i aprendre a tenir cura dels que ens envolten i estimem
- Aprendre a saber buidar de la nostra vida aquelles pedres que tenim a les sabates, aquelles relacions que no ens fan sentir be.
- Seguir la nostra brúixola interior.

Hi ha més coses que he anat pensant a mida que anava llegint i que si algú es llegeix el llibre podem comentar

Los papeles de agua de Antonio Gala

Aquests dies m'estic llegint l'últim llibre de l'escriptor Antonio Gala, Los papeles de agua.
He de dir que aquest escriptor em provocava certes reticències pel seu estil com amanerat i ampulós malgrat sigui un autor premiat i consolidat.
Fa un temps va llegir la seva obra El imposible olvido i he de dir que em va sorprendre i fins i tot em va agradar.
Per això ara he agafat amb més ganes la seva última obra i encara que al principi m'ha costat una mica seguir i fins i tot em semblava un llenguatge una mica barroer he de dir que en moltes frases he trobat punts de reflexió i de comprensió cap a la protagonista ... serà perquè també te 40 anys?, jejeje.
El llibre tracta de la vida d'una escriptora que desprès d'haver fracassat amb la seva última obra fuig cap a Venècia i allà trobarà i es retrobarà a ella mateixa.
Allà viurà un amor apassionat i trobarà respostes i camins diferents dels que fins ara tenia.
Encara em falta una mica per acabar i penso que serà un llibre que mereixerà una segona lectura

Aqui us deixo un breu resum

Asunción Moreno no fue nunca una mujer sencilla de entender. Y menos aún cuando se convirtió en Deyanira Alarcón, una escritora que triunfó con sus novelas. Hasta que una de ellas no gustó, y Deyanira decidió irse a Venecia a poner un punto y aparte en su vida. Éstos son sus cuadernos, los papeles que escribió allí para entenderse a medida que pasaban los días y con ellos la desidia. Este diario refleja a una mujer que trata de sobrevivir escribiendo, después de haber renunciado a ese «tipo de literatura que sólo sirve como literatura». Una mujer que pudo olvidarse de sí misma cuando al fin descubrió la vida que nunca había vivido.

Este libro es una confesión desprovista de pudor. Nunca hubiera visto la luz si Deyanira Alarcón no hubiera encontrado su destino precisamente cuando huía de él.