Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra de Mia Couto

Mia Couto és un autor moçambiquès que no coneixia i m'ha sorprès i agradat molt la seva novela anomenada " Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra". En aquesta obra ens transporta de la ma d'en Mariano, un jove estudiant que arriba al poblat rural familiar per al funeral del seu avi, a un món de conflictes familiars on el seu avi moribund es presentarà en forma d'esperit i en unes estranyes cartes que anirà rebent i que li descobriran tots els misteris que envolten el poblat i la família i on a més a més a modus de rituals iniciàtics anirà fent revelacions espirituals que el guiaran en la seva vida.
És un d'aquells llibres que contenen frases per a apuntar-se i reflexionar...

Aquestes són les que més m'han agradat:

- La mort és com el melic: el que en ella existeix és la pròpia cicatriu, el record d'una existència anterior.

- Despertar no és de dins, despertar és tenir sortida.

- Dormir amb algú és la màxima intimitat. NO és fer l'amor. El que és íntim és dormir. Si un home dorm als braços d'una dona, la seva ànima s'hi transfereix de cop. No torna mai mes a trobar les seves interioritats.

- L'important no és la casa on vivim, sinó el lloc on, dins nostre, la casa viu.
Els qui més raó tenen per plorar són els qui no ploren mai.

- El que té de bo el camí és que et permet tornar. Per a anada sense tornada n'hi ha prou amb el temps.

- La lluna avança poc a poc però travessa tot el món.

- La terra es pot estovar a força d'amor? Únicament si l'amor fos una pluja que ens mullés l'ànima per dins.

Quan al món ja no hi havia tinta,
el poeta va fer servir la pròpia sang.
Com que no tenia paper,
va escriure damunt del propi cos.
Així va néixer la veu,
el riu ancorat en ell mateix.
Com la sang:
sense deu ni desembocadura.

Cadascú descobreix el seu àngel
després de tenir una història amb el dimoni.

Heus aci el que he après
en aquelles valls
on s'enfonsen les postes:
al capdavall tot és llum
i on ens encenem és en els altres.
La vida és un foc,
nosaltres som les seves breus incandescències.

Sóc com la paraula:
la meva grandesa és en que no he tocat mai.